Això és el que ens van ensenyar en aquells anys més intensos, plens de perills i d’amenaces mortals

Ser fidels a l’Honor i a la rectitud; sucumbir abans que vèncer deslleialment.
La victòria econòmica, social i política és menys important que la victòria existencial.

La vida és un camí, per dir-ho en termes zen: la vida com un arc, l’ànima com una fletxa, l’esperit com el blanc que cal travessar.

Això, juntament amb un sentit de comunitat. Una comunitat de creixement, no un mer grup social, com els que van anar formant-se després dels «Anys de Plom», quan el fet d’estar junts va ser elevat a una forma mítica, quan en realitat no era més que una crossa, un refugi, un recurs d’emergència, i no un atanor, una acadèmia o un camp d’entrenament.

Amb l’arribada de la «normalització»

aquells ensenyaments —que no són mera teoria, sinó models d’acció sobre un mateix— van ser a poc a poc relegades, sovint abandonades i traïdes una vegada i una altra.

Es va pensar erròniament que, en el món de la quantitat informe, es podia aconseguir alguna cosa combinant fórmules racionals —apedaçades— amb l’exaltació de les opinions i del fervor de les inflades.

Es pensava —i mai va haver-hi major errada— que així ens tornaríem més concrets, més realistes. En canvi, va succeir justament el contrari, i no podia succeir de cap altra forma, perquè la matèria és de summa importància, però cal infondre-li vida i donar-li forma, i per a això cal començar des d’aquí.

No és casualitat que algú, a costa del seu propi sacrifici, digués una vegada que la causa necessitava exemples, no homes. Són els exemples els que generen altres homes, no les opinions, les teories i viure al dia mentre s’espera a Godot.

Convé reiterar-ho perquè

mentre hem viscut com a espectadors i com a seguidors —la major part de les vegades animant les causes més miserables—, les dinàmiques, els fenòmens, han seguit el seu propi curs i han emprès una revolució silenciosa que pot percebre’s en totes les crisis actuals (que, etimològicament, són moments de transició). Però encara li falta forma. I qui dona forma a la matèria? L’ànima que respon a l’esperit.

Sempre es tracta, i no pas d’una altra cosa, d’un desafiament entre avantguardes, i el que encara falta és la consciència de si, el domini de si, la serenitat existencial, en aquesta avantguarda que ha de donar un senyal i una direcció a la revolució silenciosa.

L’avantguarda ha de ser formada —formada en el sentit més ple de la paraula.

Per a fer-ho, cal treballar sobre un mateix, tant individualment com comunitàriament

per a recuperar l’estil i adquirir una distància superior respecte de les toxines que infecten els nostres pulmons i les nostres ànimes.

Ja no podem perdre el temps al darrere de construccions mentals —molt imprecises— que han convertit la crida «geopolítica», la moneda o l’Orgull Gai en criteris de distinció.
Estem realment tan degradats com per a enfrontar-nos per misèries semblants? O som capaços de tornar a concebre-ho tot partint des de dalt i no des de baix? Perquè, diguem-ho amb la màxima franquesa, els cànons predominants del raonament «polític» i de les disputes dominants són avui caricatures de la cultura marxista, despullades, no obstant això, de la voluntat de poder i de l’anhel de rigor científic que pertanyien a aquesta última, davant la qual hem acabat convertint-nos en el seu acudit de mirall.

Portem anys discutint i dividint-nos

per opinions elevades a la categoria de veritats i dogmes; ho fem com a espectadors-seguidors que exalten a aquells pels qui animen i els atribueixen expressions grandiloqüents, artificials i inexistents.

Noranta-nou de cada cent vegades, qui anima a un bàndol s’equivoca fins i tot respecte de l’objecte del seu entusiasme; però, encara que encertés, què queda d’ell? Una fulla morta arrossegada pel vent cap a una cosa amb la qual no té res a veure: passiu, mai actiu. Al no ser present davant si mateix, al no treballar sobre si mateix, sovint és també moralment miserable, incapaç de reconèixer la grandesa dels altres, mesquí.

Com un comunista fracassat.

Com que estem en plena revolució silenciosa i els temps ho exigeixen

recuperem aquella saviesa de fa algunes dècades: tornem a l’estil, a l’essència. L’esdevenir necessita un eix; la matèria requereix forma.

Certament, no n’hi ha prou amb mantenir-se en peus —la qual cosa ja és una empresa gran, molt i molt gran—, però és indispensable.

Uns pocs, com sempre ha succeït en passar de la història d’un món que no és igualitari ni democràtic, podran també dictar les línies d’acció i els projectes. Sobre això podem discrepar, però almenys cal estar a l’altura de la tasca: gairebé ningú ho està, i la presumpció democràtica que s’ha tornat epidèmica fa que molt pocs es preguntin: «Qui soc jo? Què sé? Què he fet? Quina experiència tinc per a poder assenyalar solucions?». Temps perdut que podria haver-se dedicat al mateix creixement!

Fa falta humilitat, i amb ella autodisciplina, estil i autonomia:

llavors la revolució silenciosa podrà començar a prendre forma. No és necessari preguntar-se com; succeirà mitjançant l’empatia, mitjançant la sinergia, mitjançant una energia subtil però irresistible.

L’important és (tornar a) emprendre la conducta correcta, perquè tot en el món és jeràrquic; cal aspirar a travessar l’esperit perquè d’ell puguem rebre l’energia que dona forma a la regeneració.

L'articolo Estil proviene da NoReporter.

Det som betyder mest är stilen. Stilen med vilken du lever, handlar, kämpar och dör.

Det var vad de lärde oss under de hetaste åren, fyllda av fallgropar och dödliga faror

Att förbli trogen Heder och rättskaffenhet; att hellre gå under än vinna vanhederligt.
Ekonomisk, social och politisk seger är mindre viktig än existentiell seger.

Livet är en färd, för att uttrycka det i zentermer: livet är bågen, själen är pilen och anden är målet som ska genomborras.

Till detta kommer känslan av gemenskap. En gemenskap där människor växer, inte bara en grupp där man umgås, som de grupper som uppstod efter ”blyåren”. Då upphöjdes samvaron till något mytiskt, fast den i själva verket var en krycka, en tillflykt, en sista utväg – inte en atanor, en akademi, en träningsplats.

När ”normaliseringen” tog vid

sköts dessa lärdomar – som inte bara är teori utan förebilder för arbetet med sig själv – gradvis åt sidan. Ofta övergavs de helt och sveks gång på gång.

Man trodde felaktigt att något kunde åstadkommas i den formlösa kvantitetens värld genom att förena hoplappade rationella formler med upphöjandet av åsikter och hejande från sidlinjen.

Man trodde – och något större misstag har aldrig begåtts – att detta skulle göra oss mer konkreta, mer realistiska. I stället skedde raka motsatsen, och något annat kunde inte ske. Materien är av yttersta vikt, men den måste få liv och form, och det är där man måste börja.
Det är ingen tillfällighet att någon en gång, till priset av självuppoffring, sade att saken behövde föredömen, inte män. Det är föredömen som ger upphov till andra män, inte åsikter, teorier och ett liv från dag till dag i väntan på Godot.

Det är värt att upprepa detta

för medan vi har levt som åskådare och hejarklack – oftast åt de mest sjaskiga saker – har skeendena och företeelserna fortsatt sin egen väg och satt i gång en tyst revolution. Den kan anas i alla dagens kriser, som också är övergångsskeden. Men den saknar fortfarande form. Och vem ger materien form? Själen som svarar anden.

Det är alltid och enbart en kraftmätning mellan förtrupper. Vad den förtrupp som måste ge den tysta revolutionen ett tecken och en riktning ännu saknar är självinsikt, självbehärskning och ett existentiellt lugn.

Förtruppen måste formas – formas i ordets fulla bemärkelse.

För att göra det måste man arbeta med sig själv, både som individ och i gemenskap

för att återfinna stilen och nå ett större avstånd till gifterna som angriper våra lungor och våra själar.

Vi kan inte längre slösa tid på högst oprecisa tankekonstruktioner som har gjort så kallad ”geopolitik”, valutan eller Pride till skiljelinjer.

Har vi verkligen sjunkit så lågt att vi grälar om sådana futtigheter? Eller kan vi tänka om från början, uppifrån i stället för nerifrån? Låt oss tala fullständigt klarspråk: de förhärskande normerna för ”politiskt” tänkande och de dominerande tvisterna är numera karikatyrer av marxistisk kultur. Men de saknar den vilja till makt och den strävan efter vetenskaplig stringens som en gång fanns hos denna kultur. Vi har till slut blivit dess löjliga spegelbild.

I åratal har vi grälat och splittrats

över åsikter som upphöjts till sanningar och dogmer. Vi gör det som åskådare i en hejarklack: vi hyllar dem vi håller på och tillskriver dem upphöjda, konstlade uttryck som inte finns där.

Nittionio gånger av hundra misstar sig den som hejar till och med om vad han hejar på. Men även om han skulle ha rätt, vad finns då kvar av honom själv? Ett dött löv som vinden för med sig in i något han inte har med att göra: passiv, aldrig handlande. Eftersom han inte är närvarande för sig själv och inte arbetar med sig själv är han ofta också moraliskt torftig, oförmögen att se storheten hos andra och småsint.

Som en misslyckad kommunist.

Eftersom vi befinner oss mitt i en tyst revolution och tiden kräver det

måste vi återfinna visdomen från några årtionden tillbaka: låt oss återvända till stilen, till det väsentliga. Tillblivelsen behöver en fast axel; materien behöver form.

Att bara stå upprätt räcker förstås inte – vilket i sig är en stor, mycket stor, mycket stor uppgift – men det är oumbärligt.

Några få kan också, som alltid har varit fallet i en värld som varken är jämlik eller demokratisk, ange handlingslinjerna och utforma projekten. Där kan vi vara oense, men vi måste åtminstone vara uppgiften vuxna. Det är nästan ingen. Den demokratiska förmätenheten har blivit en farsot och gör att mycket få frågar sig: ”Vem är jag? Vad vet jag? Vad har jag gjort? Vilken erfarenhet har jag som ger mig rätt att peka ut lösningar?” All den tid som går till spillo kunde ha använts till den egna utvecklingen!

Det krävs ödmjukhet och med den självdisciplin, stil och självständighet:

då kan den tysta revolutionen börja ta form. Vi behöver inte fråga oss hur; det kommer att ske genom empati, genom samverkan, genom en subtil men oemotståndlig kraft.

Det avgörande är att åter slå in på rätt väg, för allt i världen är hierarkiskt. Man måste sikta mot anden och genomborra den, så att vi därifrån kan ta emot den kraft som ger pånyttfödelsen form.

L'articolo Stil proviene da NoReporter.

C’est ce qu’on nous enseignait dans ces années les plus ardentes, hérissées d’embûches et de dangers mortels

Être fidèle à l’Honneur et à la rectitude ; plutôt succomber que vaincre déloyalement.

La victoire économique, sociale et politique est moins importante que la victoire existentielle.

La vie est un chemin, pour le dire en termes zen : la vie comme un arc, l’âme comme une flèche, l’esprit comme la cible à transpercer.

Cela, avec le sens de la communauté. Une communauté de croissance, et non un simple groupe, comme ceux qui se sont constitués après les « années de plomb », lorsque le fait d’être ensemble fut élevé au rang de forme mythique, alors qu’il ne s’agissait en réalité que d’une béquille, d’un refuge, d’un pis-aller, et non d’un athanor, d’une académie, d’un terrain d’entraînement.

Avec le temps de la « normalisation »

ces enseignements — qui ne sont pas une simple théorie, mais des modèles d’action sur soi-même — furent peu à peu mis de côté, souvent abandonnés, maintes fois trahis.

On pensa à tort que, dans le monde de la quantité informe, on pouvait construire quelque chose en combinant des formules rationnelles — rafistolées — avec l’exaltation des opinions et de l’esprit partisan.

On pensait — et jamais erreur ne fut plus grande — que l’on devenait ainsi plus concret, plus réaliste. En réalité, c’est exactement le contraire qui s’est produit, et il ne pouvait en être autrement, parce que la matière est d’une importance capitale, mais qu’il faut lui insuffler le souffle et lui donner forme, et que, pour ce faire, il faut partir de là.

Ce n’est pas un hasard si quelqu’un, au prix de son sacrifice, eut à dire que la cause avait besoin d’exemples, non d’hommes. Ce sont les exemples qui engendrent d’autres hommes, et non les opinions, les théories et le fait de vivre au jour le jour en attendant Godot.

Il est bon de le rappeler

car, tandis que nous avons vécu en spectateurs et en supporters — bien souvent de causes parmi les plus sordides — les dynamiques, les phénomènes, ont suivi leur propre cours et ont entrepris une révolution silencieuse que l’on perçoit dans toutes les crises actuelles (qui, étymologiquement, sont des moments de passage). Mais il lui manque encore la forme. Et qui donne forme à la matière ? L’âme qui répond à l’esprit.

Il ne s’agit toujours et seulement que d’un défi entre avant-gardes, et ce qui manque encore, c’est la conscience de soi, la maîtrise de soi, la sérénité existentielle, à cette avant-garde qui doit donner un signe et une direction à la révolution silencieuse.

Il faut former l’avant-garde — la former au sens plein du terme.

Pour cela, il faut travailler sur soi-même, individuellement comme communautairement

afin de retrouver le style et d’acquérir une distance supérieure à l’égard des toxines qui infectent nos poumons et nos âmes.

Nous ne pouvons plus perdre notre temps à poursuivre des constructions mentales — fort imprécises — qui ont fait de la prétendue « géopolitique », de la monnaie ou de la Gay Pride des critères de distinction.
Sommes-nous à ce point dégradés que nous nous querellions pour des misères de cette sorte ? Ou sommes-nous capables de tout reconcevoir en partant d’en haut et non d’en bas ? Car, disons-le avec la plus grande franchise, les canons du raisonnement « politique » et des controverses dominantes sont désormais des caricatures de la culture marxiste, dépouillées toutefois de la volonté de puissance et de l’aspiration à la scientificité qui étaient propres à cette dernière, devant laquelle nous avons fini par devenir une plaisanterie en miroir.

Cela fait des années que nous nous disputons et nous séparons

pour des opinions élevées au rang de vérités et de dogmes ; nous le faisons entre spectateurs-supporters qui exaltent ceux pour lesquels ils prennent parti et leur attribuent des expressions grandiloquentes, artificielles et inexistantes.

Quatre-vingt-dix-neuf fois sur cent, celui qui prend parti se trompe même sur l’objet de son engouement ; mais, quand bien même il aurait raison, que reste-t-il de lui ? Une feuille morte emportée par le vent vers quelque chose avec quoi il n’a rien à voir : un être passif, jamais actif. N’étant pas présent à lui-même, ne travaillant pas sur lui-même, il est souvent aussi misérable moralement, incapable de reconnaître la grandeur d’autrui, mesquin.

Comme un communiste raté.

Puisque nous sommes en pleine révolution silencieuse et que l’époque l’exige

retrouvons cette sagesse d’il y a quelques décennies : revenons au style, à l’essence. Le devenir a besoin d’un pivot axial, la matière requiert une forme.
Certes, il ne suffit pas de se tenir debout — ce qui est déjà une entreprise grande, très grande, très, très grande — mais c’est indispensable.

Quelques-uns, comme cela a toujours été le cas dans l’histoire d’un monde qui n’est ni égalitaire ni démocratique, pourront aussi dicter les lignes d’action et les projets. Sur ce point, nous pouvons diverger, mais il faut au moins être à la hauteur de la tâche : presque personne ne l’est, et la présomption démocratique devenue épidémique fait que bien peu se demandent : « Qui suis-je ? Que sais-je ? Qu’ai-je fait ? De quelles expériences est-ce que je dispose pour pouvoir indiquer des solutions ? » Du temps perdu qui aurait pu être consacré à sa propre croissance !

Il faut de l’humilité, et avec elle de l’autodiscipline, du style et de l’autonomie :

alors la révolution silencieuse pourra commencer à prendre forme. Il n’est pas nécessaire de se demander comment ; cela adviendra par empathie, par synergie, par une énergie subtile mais irrésistible.

L’important est de (re)prendre la juste conduite, car tout dans le monde est hiérarchique ; il faut viser à transpercer l’esprit afin que de lui nous vienne cette énergie qui donne forme à la régénération.

L'articolo Style proviene da NoReporter.

Esto es lo que nos enseñaron en aquellos años más intensos, llenos de peligros y de amenazas mortales

Ser fieles al Honor y a la rectitud; sucumbir antes que vencer deslealmente.
La victoria económica, social y política es menos importante que la victoria existencial.

La vida es un camino, por decirlo en términos zen: la vida como un arco, el alma como una flecha, el espíritu como el blanco que hay que atravesar.

Esto, junto con un sentido de comunidad. Una comunidad de crecimiento, no un mero grupo social, como los que fueron formándose después de los «Años de Plomo», cuando el estar juntos fue elevado a una forma mítica, cuando en realidad no era más que una muleta, un refugio, un recurso de emergencia, y no un atanor, una academia, un campo de entrenamiento.

Con la llegada de la «normalización»

aquellas enseñanzas —que no son mera teoría, sino modelos de acción sobre uno mismo— fueron poco a poco relegadas, a menudo abandonadas y traicionadas una y otra vez.

Se pensó erróneamente que, en el mundo de la cantidad informe, se podía lograr algo combinando fórmulas racionales —remendadas— con la exaltación de las opiniones y del fervor de las hinchadas.

Se pensaba —y nunca hubo error mayor— que así nos volveríamos más concretos, más realistas. En cambio, sucedió exactamente lo contrario, y no podía suceder sino lo contrario, porque la materia es de suma importancia, pero hay que infundirle vida y darle forma, y para ello hay que comenzar desde ahí.

No es casualidad que alguien, a costa de su propio sacrificio, dijera una vez que la causa necesitaba ejemplos, no hombres. Son los ejemplos los que generan otros hombres, no las opiniones, las teorías y el vivir al día mientras se espera a Godot.

Conviene reiterarlo porque

mientras hemos vivido como espectadores y como hinchas —la mayoría de las veces animando las causas más miserables—, las dinámicas, los fenómenos, han seguido su propio curso y han emprendido una revolución silenciosa que puede percibirse en todas las crisis actuales (que, etimológicamente, son momentos de transición). Pero todavía le falta forma. ¿Y quién da forma a la materia? El alma que responde al espíritu.

Siempre se trata, y no de otra cosa, de un desafío entre vanguardias, y lo que todavía falta es la conciencia de sí, el dominio de sí, la serenidad existencial, en esa vanguardia que debe dar una señal y una dirección a la revolución silenciosa.

La vanguardia debe ser formada —formada en el sentido más pleno de la palabra.

Para hacerlo, hay que trabajar sobre uno mismo, tanto individual como comunitariamente

para recuperar el estilo y adquirir una distancia superior respecto de las toxinas que infectan nuestros pulmones y nuestras almas.

Ya no podemos perder el tiempo detrás de construcciones mentales —muy imprecisas— que han convertido la llamada «geopolítica», la moneda o el Orgullo Gay en criterios de distinción.
¿Estamos realmente tan degradados como para enfrentarnos por miserias semejantes? ¿O somos capaces de volver a concebirlo todo partiendo desde arriba y no desde abajo? Porque, digámoslo con la máxima franqueza, los cánones predominantes del razonamiento «político» y de las disputas dominantes son hoy caricaturas de la cultura marxista, despojadas, sin embargo, de la voluntad de poder y del anhelo de rigor científico que pertenecían a esta última, ante la cual hemos acabado convirtiéndonos en su chiste de espejo.

Llevamos años discutiendo y dividiéndonos

por opiniones elevadas a la categoría de verdades y dogmas; lo hacemos como espectadores-hinchas que exaltan a aquellos por quienes animan y les atribuyen expresiones grandilocuentes, artificiales e inexistentes.

Noventa y nueve de cada cien veces, quien anima a un bando se equivoca incluso respecto del objeto de su entusiasmo; pero, aun cuando acertara, ¿qué queda de él? Una hoja muerta arrastrada por el viento hacia algo con lo que no tiene nada que ver: pasivo, nunca activo. Al no estar presente ante sí mismo, al no trabajar sobre sí mismo, a menudo es también moralmente miserable, incapaz de reconocer la grandeza de los demás, mezquino.

Como un comunista fracasado.

Puesto que estamos en plena revolución silenciosa y los tiempos lo exigen

recuperemos aquella sabiduría de hace algunas décadas: volvamos al estilo, a la esencia. El devenir necesita un eje; la materia requiere forma.

Ciertamente, no basta con mantenerse en pie —lo cual ya es una empresa grande, muy grande, muy grande—, pero es indispensable.

Unos pocos, como siempre ha sucedido a lo largo de la historia de un mundo que no es igualitario ni democrático, podrán también dictar las líneas de acción y los proyectos. Sobre esto podemos discrepar, pero al menos hay que estar a la altura de la tarea: casi nadie lo está, y la presunción democrática que se ha vuelto epidémica hace que muy pocos se pregunten: «¿Quién soy yo? ¿Qué sé? ¿Qué he hecho? ¿Qué experiencia tengo para poder señalar soluciones?». ¡Tiempo perdido que podría haberse dedicado al propio crecimiento!

Hace falta humildad, y con ella autodisciplina, estilo y autonomía:

entonces la revolución silenciosa podrá empezar a tomar forma. No es necesario preguntarse cómo; sucederá mediante la empatía, mediante la sinergia, mediante una energía sutil pero irresistible.

Lo importante es (volver a) emprender la conducta correcta, porque todo en el mundo es jerárquico; hay que aspirar a atravesar el espíritu para que de él podamos recibir la energía que da forma a la regeneración.

L'articolo Estilo proviene da NoReporter.

This is what they taught us in those hottest years, fraught with pitfalls and mortal dangers

To remain faithful to Honor and rectitude; to succumb rather than win dishonorably.
Economic, social, and political victory is less important than existential victory.

Life is a journey, to put it in Zen terms: life as a bow, the soul as an arrow, the spirit as the target to be pierced.

This, together with a sense of community. A community of growth, not a mere social group, as those that took shape after the “Years of Lead,” when being together was elevated to a mythical form, whereas it was actually a crutch, a refuge, a fallback—not an athanor, an academy, a training ground.

With the advent of “normalization”

those teachings—which are not mere theory but models for action upon oneself—were gradually set aside, often abandoned, and betrayed time and again.

It was mistakenly thought that, in the world of formless quantity, something could be achieved by combining rational formulas—patched-together ones—with the glorification of opinions and cheering from the sidelines.

It was thought—and never was there a greater mistake—that this would make us more concrete, more realistic. Instead, exactly the opposite happened, and the opposite could not but happen, because matter is of the utmost importance, but one must breathe life into it and give it form, and to do this one must begin from there.
It is no coincidence that someone, at the cost of self-sacrifice, once said that the cause needed examples, not men. It is examples that give rise to other men, not opinions, theories, and living from day to day while waiting for Godot.

It is worth reiterating this

because, while we have lived as spectators and cheerleaders—more often than not cheering for the most sordid of causes—the dynamics, the phenomena, have gone their own way and embarked upon a silent revolution that can be perceived in all the crises of today (which, etymologically, are moments of transition). But it still lacks form. And who gives form to matter? The soul that responds to the spirit.

It is always and only a challenge between avant-gardes, and what is still lacking is self-awareness, self-mastery, existential serenity, in that avant-garde which must give a sign and a direction to the silent revolution.

The avant-garde must be formed—formed in the fullest sense of the word.

To do so, one must work on oneself, both individually and communally

in order to recover style and acquire a higher degree of distance from the toxins that infect our lungs and our souls.

We can no longer waste time pursuing mental constructs—highly imprecise ones—that have made so-called “geopolitics,” currency, or Gay Pride into criteria of distinction.

Are we really so degraded that we squabble over such wretched matters? Or are we capable of reconceiving everything by starting from above rather than from below? Because, let us say it with the utmost frankness, the prevailing canons of “political” reasoning and of the dominant disputes are now caricatures of Marxist culture, stripped, however, of the will to power and of the aspiration to scientific rigor that belonged to the latter, before which we have ended up becoming its mirror-image joke.

For years we have been arguing and dividing ourselves

over opinions elevated into truths and dogmas; we do so as spectator-cheerleaders who exalt those they cheer for and attribute to them lofty, artificial, nonexistent expressions.

Ninety-nine times out of a hundred, the person who cheers gets even the object of his cheering wrong; but even if he were to get it right, what remains of him? A dead leaf carried by the wind into something with which he has nothing to do: passive, never active. Not being present to himself, not working on himself, he is often morally wretched as well, incapable of recognizing the greatness of others, petty-minded.

Like a failed communist.

Since we are in the midst of a silent revolution and the times demand it

let us recover that wisdom of a few decades ago: let us return to style, to essence. Becoming requires an axial pivot; matter requires form.

Certainly, merely standing upright is not enough—which is itself a great, very great, very great undertaking—but it is indispensable.

A few, as has always been the case throughout the history of a world that is neither egalitarian nor democratic, may also dictate the lines of action and the projects. On this we may differ, but we must at least be equal to the task: almost no one is, and the democratic presumption that has become epidemic means that very few ask themselves: “Who am I? What do I know? What have I done? What experience do I have that entitles me to point to solutions?” Time wasted that could have been spent on one’s own growth!

Humility is required, and with it self-discipline, style, and autonomy:

then the silent revolution may begin to take shape. There is no need to ask ourselves how; it will happen through empathy, through synergy, through a subtle yet irresistible energy.

What matters is to (re)embark upon the right course of conduct, because everything in the world is hierarchical; one must aim to pierce through the spirit so that from it we may receive the energy that gives form to regeneration.

L'articolo Style proviene da NoReporter.

Och detta är ett misstag vi inte kommer att begå!

År efter år av växande främlingskap mellan samhället och makthavarna har kommit att prägla postdemokratins tidsålder. Minst varannan medborgare har i praktiken vänt politiken ryggen, medan deltagandet bland dem som fortfarande är kvar endast upprätthålls av vana, privata intressen eller viljan att hålla någon annan borta från makten.

Sedan finns den absoluta minoritet som ägnar sig åt politik som yrke, av passion eller av läggning, men som sedan flera årtionden tillbaka egentligen aldrig har bedrivit verklig politik.

Medan politiken svävar omkring i en bubbla av billig demagogi fortsätter verkligheten att förändras – ekonomiskt, demografiskt, sociologiskt, energimässigt och i fråga om maktförhållanden.

Eftersom den politiska klassen har blivit kvar i ett förhistoriskt tänkande är den oförmögen att finna de välbehövliga synteser som åter skulle kunna förena ande, själ och kropp.

Det som intresserar oss är dynamiken, de fenomen som den binära dumheten i dag betraktar som varandras motsatser:

det som driver Europas frigörelse, återupprustning och centralisering, och det som driver undan radikalt chica absurditeter och för oss tillbaka till normaliteten, till och med den mest elementära normaliteten.

För närvarande framstår dessa båda krafter – i skyltfönstret, så att säga – som varandras motsatser. Därmed tycks vi tvingas välja mellan att gå framåt som Europa, men bakom en skamlig härskande klass, eller att acceptera vår historiska död och vår underkastelse under USA och Kina, med Ryssland reducerat till en snabbinsatsstyrka för Jalta 3.0 – men åtminstone, i princip, utan någon tankepolis.

Om vi låter oss avväpnas av detta skenbara alternativ, som är självmordsartat oavsett vilket alternativ vi väljer, beror det på att vi har förlorat känslan för rörelse, historia och dynamik. Det beror på att vi är alienerade. Och det beror på att själva alienationen uttrycker en form av deltagande som inte är fysiskt utan externt, grundat på delegering och därför kräver att vi identifierar oss med någon påhittad Marvel-superhjälte.

När man inte längre vet hur man ska sätta sig i rörelse, hur man ska bygga eller hur man ska åstadkomma någonting, tvingas man i stället identifiera sig med den som för tillfället råkar förvalta en process – inte med själva processen och än mindre med de möjligheter som kan förverkligas genom den. Så blir det när människan inte längre är närvarande i sitt eget liv, utan lever som åskådare och som en uppjagad del av nätets pöbel.

Vi har däremot alltid sagt att vi kommer att stödja varje process som leder till att Europa växer som makt och självständig kraft

för det är detta som intresserar oss, inte vem som för tillfället råkar vara ansiktet utåt. Om det är Macron, Draghi eller Musse Pigg spelar ingen roll. Vi identifierar oss varken med individer eller med deras ideologier, utan med den Risorgimento-process som håller på att utvecklas och med det som kommer att växa fram ur den.

Detsamma gäller den populistiska valrevoltens dynamik

Vi vet mycket väl att ytterst få har lyckats fånga upp denna impuls och ge den en konkret och positiv politisk riktning.

Vi vet mycket väl att detta uppror för närvarande leds – och bara för en kort tid, eftersom dynamiken nästan dagligen överväldigar och ersätter sina ledare – av oduglingar, charlataner och andras agenter. De betalas såväl av makter som är fientligt inställda till Europa som av nationella makthavare, vilka kan använda dem som skräckfigurer för att omvandla den rädsla de väcker hos hälften av den halva av väljarkåren som faktiskt röstar till röster. På så sätt säkras stödet för oligarkier utan vare sig talang eller substans.

Vi vet också att de oppositionella ledarna nästan alla i själva verket är sämre än de etablerade politikerna. De är pratmakare, oförmögna att erbjuda lösningar som når längre än till vanligt pubsnack.

Men vi kommer inte att begå samma misstag som ”suveränisterna”, fångar i sin egen inkompetens och alienation, för vilka det är bättre att Europa kollapsar och förslavas än att hålla på dess härskande klass. Problemet är att dessa människor inte själva spelar. De tränar inte ens. De står vid sidlinjen och hejar. Det är därför de resonerar som de gör.

Vi kommer inte att säga att genusideologi, woke och den liberala föreställningsvärlden är att föredra bara därför att vi inte vill ha någonting med en Farage eller en Weidel och liknande att göra. Just därför att vi inte står vid sidlinjen och hejar. När vi kan och där vi kan går vi ut på planen. När vi inte kan tränar vi för att kunna spela – och vi gör det aldrig på Playstation.

Vi vet mycket väl att den tysta revolution som nu pågår måste sluta med att dessa två dynamiker, som i dag framställs som varandras motsatser, förenas. Den historiska uppgiften består i att återigen föra fram ett avantgarde som är förmöget att åstadkomma denna syntes och få solve och coagula att andas tillsammans.

Var så säkra: detta kommer inte att ske genom den politiska korrekthetens ledare, och inte heller genom populismens. Nästan alla av dem, tillsammans med sina ”kadrer”, kommer säkerligen att svepas bort av strömmen.

Vi tänker verka i rätt riktning, utan tvekan och utan uppehåll.

Och vi kommer att ge strömmen en positiv vision och en positiv lösning, eftersom vi har förmågan att göra det.Rispondi a tuttiInoltra

L'articolo Vi kommer inte att upprepa det misstag som nästan alla andra har gjort proviene da NoReporter.

Det går inte att förneka: händelseutvecklingen ger oss en tillfredsställande bekräftelse.

Inte bara därför att den visar att våra analyser och prognoser inte var felaktiga ens för fyrtio år sedan, utan också därför att den visar att de härskande klassernas eftersläpning i förhållande till verkligheten har blivit så enorm att den har fört dem in i en abstrakt solipsism. Bland ”oppositionella” har vi sett något liknande i form av farsen kring russofili och multipolarism. Vid det här laget flyter de alla omkring som fjädrar – eller kanske som något annat organiskt material – på ytan av ett stormpiskat hav vars natur de inte förstår någonting av.

Nu när AfD seger i en tysk delstat följs av bekräftelsen på att franska RN är landets största parti, samtidigt som det förflutnas symboler dominerar både fronten och människors hjärtan i Ukraina, bevittnar vi den radikalt chica borgerlighetens ångestfyllda självkritik. Dess häpnadsväckande otillräcklighet motsvaras bara av den passiva, messianska triumfalismen hos de högerextrema rörelser som befinner sig i ett slutskede och som misstar denna tempoväxling mot framtiden för början på de psykotiska scenarier som de har odlat i sina getton och på sina pubar.

De har inte förstått någonting

De förra vänder analysen upp och ner och föreslår åtgärder för att hålla utvecklingen tillbaka som saknar både rim och reson. Det påminner om paracetamol och ”avvaktande hållning” under covidpandemin. De senare ser i den växande folkliga motviljan upptakten till ett orealistiskt sammanbrott för ett system som enligt deras föreställningar därefter skulle ge plats åt en ren demokrati, där alla lyckligt skulle stagnera i sin egen ”suveränistiska” by.

Det handlar inte längre om ”varken den röda fronten eller reaktionen”, utan om ”varken psykos eller demens”.

De progressiva reaktionärerna – vilket är vad mittfåran har blivit i dag – förstår inte att den växande folkliga motviljan inte beror på en politisk och rättslig oförmåga att tygla den. Den beror på omvandlingen av de ekonomiska och sociala förhållandena och av de internationella relationerna. Som vi förutsåg för fyra decennier sedan har denna omvandling lett till att rikedomarna har omfördelats geografiskt, att förmögenheterna har koncentrerats till ett fåtal händer och att människor har proletariserats men framför allt blivit småborgerliga. Därmed har det uppstått en social och psykologisk situation som liknar den under perioden omedelbart efter första världskriget. Vi varnade för detta redan 1986 och uppmanade till handling i den riktningen för att kunna dra nytta av utvecklingen.

I dag finns det varken psykologiska eller ens ekonomiska förutsättningar för att återuppliva socialdemokratin. En otyglad liberalism skapar inte tillräcklig produktion. Kommunismen är ett socioekonomiskt misslyckande och kan inte överleva om den inte finansieras av något av de båda andra kapitalistiska systemen.

Det som saknas är förmågan att erbjuda en tolkning. Därför är de härskande klasser som förvaltar den politiska korrektheten både maktlösa och rasande. Men feber går inte att undertrycka.

De kommer att överleva så länge det folkliga alternativet inte förmår skapa härskande klasser som kan ge svar och åstadkomma synteser

Under tiden kommer systemet att fungera som en väldig mage, utan att i grunden utmanas men med ständiga anpassningsprocesser. Ungefär som det som skedde i Frankrike från 1789 fram till Napoleon. Förmodligen – men det är inte säkert – utan giljotiner.

Inom den populistiska fronten finns det nästan ingen förmåga att formulera visioner och fostra politiska personligheter. Den har vant sig vid att leva på de vinster som situationen i sig har gett den, men nu måste den visa vad den faktiskt går för. Den enda gång den sattes på verkligt prov, under Femstjärnerörelsens och Legas ”gulgröna” regering i Italien, visade den att den rent av kunde få en att längta efter de härskande klasser som för närvarande sitter i sadeln. Avståndet som måste överbryggas för att kunna erbjuda något som motsvarar det väljarna på ett förvirrat sätt efterfrågar är astronomiskt.

Därför får förhoppningarna inte överlåtas åt populismens och suveränismens företrädare – fruktansvärt slumpmässiga, kortlivade och utbytbara, precis som under franska revolutionen. I stället måste man rida tigern och återskapa folkets sociala väv som en förberedelse inför Syntesen.

Jag hänvisar återigen till mitt politiska dokument, som pekar ut en väg och erbjuder en kompass och vars engelska version kommer att publiceras nästa vecka.

L'articolo Paracetamol och avvaktande hållning proviene da NoReporter.

Des années et des années d’aliénation de la société par rapport au pouvoir ont caractérisé l’époque de la post-démocratie, avec un désengagement massif de la politique d’au moins un citoyen sur deux, tandis que la participation des autres n’est assurée que par habitude, par intérêt privé ou par le simple fait de soutenir quelqu’un contre quelqu’un d’autre.

Il y a ensuite cette minorité absolue qui se consacre à la politique par profession, par passion ou par tempérament, mais qui, depuis plusieurs décennies, n’a jamais réellement fait de politique.

Alors que la politique flotte dans une bulle de démagogie à deux sous, la réalité, elle, évolue :

dans l’économie, la démographie, la sociologie, l’énergie, les rapports de puissance.

Puisque la classe politique est restée figée dans une mentalité préhistorique, elle ne parvient pas à trouver les synthèses tant souhaitées qui permettraient de conjuguer à nouveau l’esprit, l’âme et la chair.

Ce qui nous intéresse, ce sont les dynamiques, les phénomènes, que le stupidisme binaire considère aujourd’hui comme opposés : ce qui pousse à l’émancipation, au réarmement, à la centralisation de l’Europe, et ce qui pousse à l’élimination des délires radical-chic et au retour à la normalité, même élémentaire.

Pour le moment, ces deux forces apparaissent — en vitrine — comme opposées, et cela laisse entendre qu’il faudrait choisir entre progresser en tant qu’Europe, mais derrière une classe dirigeante honteuse, ou accepter notre mort historique et notre soumission aux États-Unis et à la Chine (avec la Russie comme simple brigade mobile de maintien de l’ordre de Yalta 3.0), mais sans plus de police de la pensée, du moins dans les vœux.

Si l’on se laisse désarmer par cette prétendue alternative, de toute façon suicidaire, c’est parce que l’on n’a plus le sens du mouvement, de l’histoire, de la dynamique, c’est parce que l’on est aliéné. Et c’est précisément parce que cette aliénation exprime une participation non pas physique mais extérieure, faite de délégation, qu’elle exige de s’identifier à quelque super-héros imaginaire de Marvel. Ne sachant plus comment bouger, ne sachant plus construire, ne sachant plus agir sur le réel, il faut alors nécessairement s’identifier à celui qui, à un moment donné, gère un processus, et non au processus lui-même, encore moins aux perspectives que ce processus peut permettre de réaliser. Cela arrive lorsque l’on n’est plus présent à soi-même, mais que l’on vit en spectateur et en plèbe agitée sur le web.

À l’inverse, nous avons toujours dit que nous serions favorables à tout processus conduisant à la croissance de l’Europe en tant que puissance et en tant qu’indépendance

parce que c’est cela qui nous intéresse, et non celui qui joue à ce moment-là le rôle d’anchorman. Que ce soit Macron, Draghi ou Casimir, cela nous va tout autant : ce ne sont ni les personnes ni leurs idéologies auxquelles nous nous identifions, mais le processus de renaissance en cours et ce qui en sortira.

Cela vaut également pour la dynamique d’insurrection électorale populiste

Nous savons parfaitement que très peu nombreux sont ceux qui ont su intercepter cette poussée en lui offrant une direction politique concrète et positive.

Nous savons très bien qu’à la tête de cet antagonisme se trouvent, pour peu de temps — car la dynamique les emporte et les remplace presque chaque jour — des incapables, des charlatans, des agents au service d’autrui, rémunérés aussi bien par les puissances ennemies de l’Europe que par les gouvernants nationaux, qui peuvent les utiliser comme épouvantails afin de transformer en voix la peur qu’ils inspirent à la moitié de la moitié des électeurs qui votent, lesquels voteront ainsi pour des oligarchies sans talent ni substance.

Nous savons également que les dirigeants antagonistes sont presque tous carrément pires que les politiciens mainstream : ce sont des fanfarons incapables de proposer des recettes qui ne soient pas des plaisanteries de comptoir.

Mais nous ne commettrons pas l’erreur des « souverainistes », prisonniers de leur propre indigence intellectuelle et de leur aliénation

pour lesquels il vaut mieux que l’Europe s’effondre et devienne esclave plutôt que de soutenir sa classe dirigeante. Le problème, c’est que ces gens-là ne jouent pas, ils ne s’entraînent même pas : ils sont des tifosis. C’est pour cela qu’ils raisonnent de cette manière.

Nous ne dirons pas que le genre, le wokisme et l’imaginaire libéral sont préférables parce que nous ne voulons rien avoir à faire avec un Farage ou une Weidel, et ainsi de suite. Précisément parce que nous n’encourageons personne depuis les tribunes. Quand nous le pouvons et là où nous le pouvons, nous entrons sur le terrain ; quand nous ne le pouvons pas, nous nous entraînons pour jouer, et nous ne le faisons jamais sur PlayStation.

Nous savons parfaitement que la révolution silencieuse qui est en cours doit finir par souder entre elles ces deux dynamiques aujourd’hui présentées comme opposées. La tâche historique consiste à faire réapparaître une avant-garde capable de réaliser une synthèse et de faire respirer ensemble le solve et le coagula.

Rassurez-vous, cela ne se fera ni avec les dirigeants du politiquement correct, ni avec ceux du populisme. Presque tous, et avec eux leurs « cadres », seront certainement emportés par le courant.

Nous entendons agir dans la bonne direction et le faire sans réticence ni pause.

Et nous donnerons au courant une vision et une solution positives, parce que nous sommes en mesure de le faire.

Je vous invite à nouveau à approfondir davantage  https://noreporter.org/wp-content/uploads/2026/09/DocFranc.pdf

L'articolo Nous ne répéterons pas l’erreur commise par la quasi-totalité des gens proviene da NoReporter.

Años y años de alienación de la sociedad respecto del poder han caracterizado la época de la Posdemocracia, con una desconexión masiva de la política por parte de al menos uno de cada dos ciudadanos, mientras que la participación de los restantes queda asegurada únicamente por costumbre, por interés privado o por el simple hecho de apoyar a alguien en contra de otro.

Luego está esa minoría absoluta que se dedica a la política por profesión, por pasión o por inclinación, pero que, desde hace varias décadas, nunca ha hecho verdadera política.

Mientras la política flota en una burbuja de demagogia barata, la realidad se mueve:

en la economía, en la demografía, en la sociología, en la energía, en las relaciones de poder.

Como la clase política ha quedado anclada en una mentalidad prehistórica, es incapaz de encontrar las síntesis necesarias que permitirían volver a conjugar espíritu, alma y carne.

Lo que nos interesa son las dinámicas, los fenómenos, que hoy el estupidismo binario considera contrapuestos: aquello que impulsa la emancipación, el rearme y la centralización de Europa, y aquello que impulsa la eliminación de las demencias radical-chic y el retorno a la normalidad, incluso a una normalidad elemental.

Por el momento, estas dos fuerzas aparecen —en el escaparate— como contrapuestas, y esto sugiere que debemos elegir entre avanzar como Europa, pero detrás de una clase dirigente vergonzosa, o aceptar nuestra muerte histórica y nuestra sumisión a Estados Unidos y China (con Rusia como simple unidad antidisturbios de Yalta 3.0), pero sin policía del pensamiento, al menos en principio.

Si nos dejamos desarmar por esta supuesta alternativa, suicida en cualquier caso, es porque hemos perdido el sentido del movimiento, de la historia, de la dinámica; es porque estamos alienados. Y es precisamente porque esta alienación expresa una participación no física sino externa, basada en la delegación, que exige identificarse con algún superhéroe imaginario de Marvel. Al no saber ya cómo moverse, cómo construir, cómo incidir, uno se ve necesariamente obligado a identificarse con quien en ese momento gestiona un proceso, y no con el proceso mismo, y mucho menos con las perspectivas que pueden realizarse dentro de ese proceso. Esto ocurre cuando ya no se está presente para uno mismo, sino que se vive como espectador y como plebe agitada en la web.

Por el contrario, siempre hemos dicho que estaremos a favor de cualquier proceso que conduzca al crecimiento de Europa como potencia y como fuerza independiente

porque eso es lo que nos interesa, y no quién desempeñe en ese momento el papel de anchorman. Ya sea Macron, Draghi o Espinete, nos da lo mismo: no nos identificamos con las personas, ni tampoco con sus ideologías, sino con el proceso risorgimental en curso y con aquello que de él surgirá.

Esto también se aplica a la dinámica de la insurrección electoral populista

Sabemos muy bien que han sido muy pocos quienes han sabido captar este impulso y ofrecerle una dirección política concreta y positiva.

Sabemos perfectamente que al frente de este antagonismo se encuentran, durante poco tiempo —porque la dinámica los arrolla y los sustituye casi cada día—, unos incapaces, unos charlatanes, unos agentes de otros, pagados tanto por las potencias enemigas de Europa como por los gobernantes nacionales, que pueden utilizarlos como espantajos para convertir en votos el miedo que inspiran en la mitad de la mitad de los electores que votan, y que de este modo acabarán votando por oligarquías sin oficio ni beneficio.

También sabemos que los dirigentes antagonistas son casi todos incluso peores que los políticos mainstream: son fanfarrones incapaces de ofrecer recetas que no sean simples payasadas de bar.

Pero no cometeremos el error de los “soberanistas”, prisioneros de su propia ineptitud y alienación

para quienes es mejor que Europa se derrumbe y sea esclava antes que apoyar a su clase dirigente. El problema es que ellos no juegan, ni siquiera entrenan: animan desde la grada. Por eso razonan de esa manera.

Nosotros no diremos que el género, lo woke y el imaginario liberal son preferibles porque no queremos tener nada que ver con un Farage o una Weidel, y demás. Precisamente porque nosotros no animamos desde la grada. Cuando podemos y donde podemos, entramos en el campo; cuando no podemos, entrenamos para jugar, y nunca lo hacemos en la PlayStation.

Sabemos perfectamente que la revolución silenciosa que está en marcha debe terminar uniendo entre sí estas dos dinámicas que hoy se presentan como opuestas. La tarea histórica consiste en volver a presentar una vanguardia capaz de realizar una síntesis y de hacer respirar juntas el solve y el coagula.

Tranquilos, esto no sucederá con los dirigentes de lo políticamente correcto, ni tampoco con los del populismo. Casi todos ellos, y con ellos sus “cuadros”, serán seguramente arrastrados por la corriente.

Nosotros pretendemos actuar en la dirección correcta y hacerlo sin reparos ni pausas.

Y daremos a la corriente una visión y una solución positiva, porque estamos en condiciones de hacerlo.

L'articolo No repetiremos el error de casi todos proviene da NoReporter.

Then there is that absolute minority who devote themselves to politics as a profession, out of passion, or by disposition, but who, for several decades now, have never actually practiced real politics.

While politics floats inside a bubble of cheap demagoguery, reality is moving—in the economy, in demography, in sociology, in energy, in power relations.
Because the political class has remained stuck in a prehistoric mindset, it is unable to find the much-needed syntheses that would once again make it possible to reconcile spirit, soul, and flesh.

What interests us are the dynamics, the phenomena, that binary stupidity sees today as opposites:

what drives emancipation, rearmament, and the centralization of Europe, and what drives the removal of radical-chic absurdities and the return to normality, even elementary normality.

At the moment, these two forces appear—in the shop window, so to speak—as opposites, and this suggests that we must choose between moving forward as Europe, but behind a shameful ruling class, or accepting our historical death and our subjection to the United States and China (with Russia merely serving as the rapid-response police unit of Yalta 3.0), but without thought police anymore, at least in principle.

If we allow ourselves to be disarmed by this supposed alternative, which is suicidal either way, it is because we have lost any sense of movement, of history, of dynamics; it is because we are alienated. And it is because this very alienation expresses a form of participation that is not physical but external, based on delegation, which requires identifying with some imaginary Marvel superhero. No longer knowing how to move, how to build, how to make an impact, one is therefore forced to identify with whoever happens to be managing a process at that particular moment—not with the process itself, and even less with the prospects that can be realized through that process. This happens when one is no longer present to oneself, but lives as a spectator and as an agitated rabble on the web.

By contrast, we have always said that we will support any process that leads to the growth of Europe as a power and as an independent force

because that is what interests us, not whoever happens to be acting as the anchorman at any given moment. Whether it is Macron, Draghi, or Mickey Mouse, it makes no difference: we do not identify with individuals, nor with their ideologies, but with the Risorgimento process that is unfolding and with whatever will emerge from it.

The same applies to the dynamic of populist electoral insurrection

We know very well that very few have been able to intercept this impulse and give it a concrete and positive political direction.

We know perfectly well that at the head of this antagonism there are, for a short time—because the dynamic overwhelms them and replaces them almost every day—inept people, charlatans, and agents of others, paid both by powers hostile to Europe and by national rulers who can use them as bogeymen in order to turn the fear they inspire in half of the half of the electorate that actually votes into votes, thereby ensuring support for oligarchies without talent or substance.

We also know that the antagonistic leaders are almost all actually worse than mainstream politicians: they are blowhards, incapable of offering recipes that amount to anything more than pub banter.

But we will not make the mistake of the “sovereigntists,” prisoners of their own ineptitude and alienation, for whom it is better for Europe to collapse and become enslaved than to root for its ruling class. The problem is that these people do not play, they do not even train—they root from the sidelines. That is why they reason this way.

We will not say that gender ideology, wokeness, and the liberal imaginary are preferable simply because we do not want anything to do with a Farage or a Weidel, and so on. Precisely because we do not root from the sidelines. When we can, and where we can, we step onto the field; when we cannot, we train so that we can play—and we never do it on PlayStation.

We know perfectly well that the silent revolution now underway must end by joining these two dynamics, which today are presented as opposites. The historical task is to put forward once again a vanguard capable of achieving a synthesis and making solve and coagula breathe together.

Rest assured, this will not happen with the leaders of political correctness, nor with those of populism. Almost all of them, and their “cadres” along with them, will surely be swept away by the current.

We intend to act in the right direction, without hesitation or pause.

And we will give the current a positive vision and a positive solution, because we are in a position to do so.

L'articolo We will not repeat the mistake made by almost everyone proviene da NoReporter.