El que més importa és l’estil. L’estil amb el qual vius, actues, lluites i mors.
Això és el que ens van ensenyar en aquells anys més intensos, plens de perills i d’amenaces mortals
Ser fidels a l’Honor i a la rectitud; sucumbir abans que vèncer deslleialment.
La victòria econòmica, social i política és menys important que la victòria existencial.
La vida és un camí, per dir-ho en termes zen: la vida com un arc, l’ànima com una fletxa, l’esperit com el blanc que cal travessar.
Això, juntament amb un sentit de comunitat. Una comunitat de creixement, no un mer grup social, com els que van anar formant-se després dels «Anys de Plom», quan el fet d’estar junts va ser elevat a una forma mítica, quan en realitat no era més que una crossa, un refugi, un recurs d’emergència, i no un atanor, una acadèmia o un camp d’entrenament.
Amb l’arribada de la «normalització»
aquells ensenyaments —que no són mera teoria, sinó models d’acció sobre un mateix— van ser a poc a poc relegades, sovint abandonades i traïdes una vegada i una altra.
Es va pensar erròniament que, en el món de la quantitat informe, es podia aconseguir alguna cosa combinant fórmules racionals —apedaçades— amb l’exaltació de les opinions i del fervor de les inflades.
Es pensava —i mai va haver-hi major errada— que així ens tornaríem més concrets, més realistes. En canvi, va succeir justament el contrari, i no podia succeir de cap altra forma, perquè la matèria és de summa importància, però cal infondre-li vida i donar-li forma, i per a això cal començar des d’aquí.
No és casualitat que algú, a costa del seu propi sacrifici, digués una vegada que la causa necessitava exemples, no homes. Són els exemples els que generen altres homes, no les opinions, les teories i viure al dia mentre s’espera a Godot.
Convé reiterar-ho perquè
mentre hem viscut com a espectadors i com a seguidors —la major part de les vegades animant les causes més miserables—, les dinàmiques, els fenòmens, han seguit el seu propi curs i han emprès una revolució silenciosa que pot percebre’s en totes les crisis actuals (que, etimològicament, són moments de transició). Però encara li falta forma. I qui dona forma a la matèria? L’ànima que respon a l’esperit.
Sempre es tracta, i no pas d’una altra cosa, d’un desafiament entre avantguardes, i el que encara falta és la consciència de si, el domini de si, la serenitat existencial, en aquesta avantguarda que ha de donar un senyal i una direcció a la revolució silenciosa.
L’avantguarda ha de ser formada —formada en el sentit més ple de la paraula.
Per a fer-ho, cal treballar sobre un mateix, tant individualment com comunitàriament
per a recuperar l’estil i adquirir una distància superior respecte de les toxines que infecten els nostres pulmons i les nostres ànimes.
Ja no podem perdre el temps al darrere de construccions mentals —molt imprecises— que han convertit la crida «geopolítica», la moneda o l’Orgull Gai en criteris de distinció.
Estem realment tan degradats com per a enfrontar-nos per misèries semblants? O som capaços de tornar a concebre-ho tot partint des de dalt i no des de baix? Perquè, diguem-ho amb la màxima franquesa, els cànons predominants del raonament «polític» i de les disputes dominants són avui caricatures de la cultura marxista, despullades, no obstant això, de la voluntat de poder i de l’anhel de rigor científic que pertanyien a aquesta última, davant la qual hem acabat convertint-nos en el seu acudit de mirall.
Portem anys discutint i dividint-nos
per opinions elevades a la categoria de veritats i dogmes; ho fem com a espectadors-seguidors que exalten a aquells pels qui animen i els atribueixen expressions grandiloqüents, artificials i inexistents.
Noranta-nou de cada cent vegades, qui anima a un bàndol s’equivoca fins i tot respecte de l’objecte del seu entusiasme; però, encara que encertés, què queda d’ell? Una fulla morta arrossegada pel vent cap a una cosa amb la qual no té res a veure: passiu, mai actiu. Al no ser present davant si mateix, al no treballar sobre si mateix, sovint és també moralment miserable, incapaç de reconèixer la grandesa dels altres, mesquí.
Com un comunista fracassat.
Com que estem en plena revolució silenciosa i els temps ho exigeixen
recuperem aquella saviesa de fa algunes dècades: tornem a l’estil, a l’essència. L’esdevenir necessita un eix; la matèria requereix forma.
Certament, no n’hi ha prou amb mantenir-se en peus —la qual cosa ja és una empresa gran, molt i molt gran—, però és indispensable.
Uns pocs, com sempre ha succeït en passar de la història d’un món que no és igualitari ni democràtic, podran també dictar les línies d’acció i els projectes. Sobre això podem discrepar, però almenys cal estar a l’altura de la tasca: gairebé ningú ho està, i la presumpció democràtica que s’ha tornat epidèmica fa que molt pocs es preguntin: «Qui soc jo? Què sé? Què he fet? Quina experiència tinc per a poder assenyalar solucions?». Temps perdut que podria haver-se dedicat al mateix creixement!
Fa falta humilitat, i amb ella autodisciplina, estil i autonomia:
llavors la revolució silenciosa podrà començar a prendre forma. No és necessari preguntar-se com; succeirà mitjançant l’empatia, mitjançant la sinergia, mitjançant una energia subtil però irresistible.
L’important és (tornar a) emprendre la conducta correcta, perquè tot en el món és jeràrquic; cal aspirar a travessar l’esperit perquè d’ell puguem rebre l’energia que dona forma a la regeneració.
